Quan una mica de trellat esdevé un Everest cognitiu

Així, en un cúmul de despropòsits, el caos induït per la persistent falta de previsió en la gestió de les borses d’ocupació temporal ha culminat en una sèrie de decisions improvisades i estrafolàries, quan no del tot il·legals, com ara recórrer al SERVEF per a contractar personal al marge de les borses, una actuació denunciada pel sindicat, i amb diferents recursos a hores d’ara pendents de resposta.
En fer una ràpida repassada, resulta del tot sorprenent comprovar com des de l’inici de legislatura ens trobem quasi tantes modalitats diferents com convocatòries de borsa s’han fet. Aquest tipus de dinàmica experimental respecte a les borses, malauradament, s’està fent amb el treball i les vides de moltes companyes i companys.
D’altra banda, en la cronologia del desficaci en què s’ha convertit la present legislatura, no deixen d’acumular-se fites que mereixen un lloc preeminent, com ara les múltiples modificacions d’un decret de carrera professional que va néixer com una oda a la mutació normativa, la recent publicació de les RLTs que consoliden, una altra vegada, la nul·la operativitat d’una administració òrfena de voluntat política i l’escassa efectivitat de la negociació quan es fa per pura formalitat, o la còmica gestió del conflicte del personal conductor, davant el qual l’administració ha optat per renunciar a la seua competència de coordinació eficient dels recursos.
Tot just el criteri contrari del que ha aplicat en la gestió d’altres conflictes i situacions disfuncionals, com en el cas de l’adscripció del personal educador el qual ha pretès resoldre incorporant als actes d’adjudicació una modificació del tot irregular de l’adscripció publicada recentment al DOGV. Amb aquesta actuació no es resol el problema, senzillament es consolida la percepció que aquest personal no té la consideració de personal públic de ple dret. De fet, amb aquesta actuació, l’administració tracta les educadores i educadors d’educació especial com a xiques de servir que els senyorets es presten per als seus “saraus”.

L’últim episodi d’aquest relat, de moment, l’hem viscut amb l’exigència que totes les treballadores i treballadors que hagen de participar en qualsevol fòrum de negociació o representació han de disposar de la dispensa corresponent en hores sindicals. Amb això, el que s’impedeix, intencionadament o no, es la participació de qualsevol treballadora o treballador afectat, llevat dels que disposen de dispensa sindical, tinguen la possibilitat de participar directament en la negociació de les seues condicions de treball i en la solució de la problemàtica laboral del seu sector, la qual cosa, si més no per a Intersindical Valenciana, no contribueix en absolut a la transparència dels processos negociadors i, a més, minva la qualitat i efectivitat de les solucions adoptades.
A més a més, fins i tot acceptant, que podríem, la necessitat de ajustar la representació sindical en tots els processos negociadors i representatius a les hores de dispensa corresponent per a no deixar cap lloc de treball sense ocupant en cap moment, ni tan sols molt esporàdicament, de cap de les maneres podem acceptar que aquesta exigència, moralment defensable, tan sols siga d’aplicació a la representació de les treballadores i treballadors. Tanmateix, aquesta exigència no afecta l’administració que tarda de vegades més d’un any en substituir les dispenses sindicals, quan es tracta de llocs d’atenció directa o, senzillament, la resta de llocs no els substitueix mai
Per tot el que hem explicat, Intersindical Valenciana, en compliment d’aquest criteri que tan escrupolosament s’ha llançat a aplicar, exigeix que l’administració adopte les mesures necessàries per a proveir i ocupar tots els llocs de treball que romanen sense ocupar per qualsevol tipus de dispensa sindical.
Aquesta exigència no es sol per a evitar una doble moral injustificable, sinó també per la necessitat de racionalitzar una situació del tot estrafolària i irrespectuosa amb els serveis públics, les treballadores i treballadors que els han de prestar i les i els seues representants sindicals. Ara per ara, però, sembla que demanar una mica de trellat a l’administració constitueix un Everest cognitiu al qual resulta del tot impossible ascendir.