Pacta sunt servanda…  Autem ad calendas graecas!!!

Podríem pensar que aquest anunci no sols dona resposta a una reivindicació històrica que Intersindical Valenciana porta dècades reclamant sinó que, a més, és la conseqüència inevitable de la decisió, compromís i valentia d’unes treballadores i treballadors que porten anys de mobilització incansable reclamant dignitat laboral per a les educadores i dignitat educativa per al seu alumnat. I tindríem raó. Tanmateix, l’actuació del senyor conseller exhibeix un menyspreu inacceptable envers aquestes treballadores i treballadors i la seua representació legal. I això, malauradament, ens genera més dubtes que no certeses.

En primer lloc, perquè el seu llenguatge invalida per complet el contingut del seu missatge. En qualificar el personal per les seues suposades carències, allò que no són (no docents), a més de pretendre definir eixes treballadores pel seu dèficit, posa de relleu una concepció del tot classista de la comunitat educativa incompatible amb eixa escola inclusiva que postula possiblement per una simple qüestió de correcció lingüística, política i pedagògica.

A més, en fer-ho una vegada més a colp de titular, fora dels àmbits de negociació establerts i al marge de la representació legal escollida per les treballadores i treballadors per a tutelar la defensa dels seus drets i interessos, ha buidat de contingut el posat declaratiu d’administració dialogant i de consens, al mateix temps que ens genera molts dubtes sobre les intencions d’una proposta les condicions i criteris de la qual desconeixem per complet.

Cal dir que aquesta prevenció no és en absolut gratuïta, ni patològicament preventiva. Com hem dit abans, no és la primera vegada que ens trobem amb assumptes que afecten substancialment les condicions de treball dels quals l’única informació rebuda, tot just abans d’una aplicació sense cap tipus de negociació, ens ha arribat per la premsa.

Així es va implantar el projecte experimental d’aules de dos anys als CEIPs. I així mateix, sense haver deixat clavar cullera a ningú en una avaluació absolutament triomfalista i fictícia, el projecte ha perdut el seu caràcter experimental per a portar-se per davant dues de les mesures més innovadores que incorporava: la parella educativa i la racionalització de les ràtios.

Amb aquest canvi, sense cap negociació ni diàleg, s’empitjora l’atenció educativa de l’alumnat i les condicions de treball del personal, a més de la destrucció de llocs de treball que comporta; tanmateix, el pitjor d’aquesta dinàmica involutiva és que anticipa una precarització i devaluació del perfil professional de les educadores d’educació infantil. A més a més, potser, en donar un pas més cap a la consolidació d’una estructura organitzativa en la qual el grup edat esdevé el referent curricular bàsic s’estan posant les bases per a entonar un rèquiem definitiu per la educació infantil com a etapa educativa.

El mateix desencís ens va embargar en veure la utilització oportunista del patiment d’aquests col·lectius laborals quan va aprofitar la mesa sectorial d’educació com a photocall electoral per a acordar la reclassificació de les educadores d’infantil al cos B.

No deixa de ser prou estrafolari acordar el que ja s’ha acordat en els pactes, la mesa sectorial de funció pública i la mesa general, però a més, com que ni la mesa d’educació ni el senyor conseller tenen cap competència quant a la classificació d’aquest personal, ara per ara, eixa publicitada reclassificació continua pendent.

Per tot això, en tan sols una legislatura, el nostre benvolgut conseller pot aconseguir el que dècades de règim popular no havien pogut fer, que ara mateix, per primera vegada, dubtem si continuem aspirant a l’adscripció orgànica i funcional a la conselleria d’educació, o com ens va aconsellar en una ocasió un mestre de mestres, ens aniria millor en la conselleria d’agricultura perquè en aquest país nostre està millor considerat i millor retribuït criar porcs industrialment que educar alumnat d’educació infantil i especial.

Exigim el compliment dels acords com a condició sine qua non

Resulta molt significatiu que tot just ara, quan comencen a veure’s els efectes i millores dels pactes signats després de les darreres mobilitzacions. Tot just quan per primera vegada comença a respectar-se la normativa vigent, es racionalitzen paulatinament les jornades de treball i el personal deixa de treballar debades -en una cessió d’amagat- per a les empreses que fan negoci amb els menjadors escolars i les activitats complementàries, el senyor conseller se’n recorda de nosaltres.

Tot i que, haurem d’iniciar un procés de debat i consulta amb les treballadores i treballadors, com fem sempre, per a Intersindical Valenciana l’adscripció orgànica i funcional a la conselleria d’educació pot contribuir a millorar de manera notable tant els serveis educatius essencials del nostre alumnat com les condicions de treball del personal. Per a fer-ho, però, al primer lloc on cal anar no és a la premsa sinó a la Mesa Sectorials de Negociació de la Funció Pública que és on s’ha de negociar les condicions de treball d’aquest personal.

I és en aquest àmbit de negociació on s’ha de fixar el procés d’adscripció, així com les condicions i garanties mínimes, la primera de les quals, per a Intersindical Valenciana, ha de ser l’acompliment íntegre dels Pactes per a la millora de les condicions de treball d’aquestes treballadores i treballadors signats en juliol de 2018 en Mesa Sectorial de la Funció Pública. Evidentment, a partir d’eixa premissa inicial tot és negociable.

D’aquests acord, la primera assignatura pendent és la reclassificació del personal educador d’educació infantil i educació especial al cos B. Caldrà determinar el procediment per a adequar la classificació al requisit de titulació exigit i acreditat en infantil, ajustar el ventall competencial i requisits formatius i de titulació per a la intervenció educativa en educació especial i per a acabar definitivament amb l’escletxa retributiva dels dos col·lectius laborals més feminitzats de l’administració pública valenciana.

D’altra banda, també en compliments dels acords subscrits, caldrà regular la segona ocupació per a tot el personal educatiu. Tampoc no podem oblidar altres aspectes que cal determinar en aquesta transició per a garantir el drets adquirits pel personal, tant la carrera professional horitzontal, jornada laboral, calendari, permisos, mesures de conciliació...

O potser, fruit d’eixa negociació pendent, podríem acordar una normativa específica per al personal educatiu (educadores, fisioterapeutes, tècnics en llengua de signes...) en la qual es garantiren unes condicions de treball idèntiques a les de la resta de personal (docent) amb el qual comparteixen alumnat i intervenció educativa. I així, potser podríem regular la transició de la carrera professional a un sistema com els sexennis, la segona ocupació podria convertir-se en una “jubilació LOGSE” i les ofertes d’ocupació es podrien ajustar a una dinàmica i uns terminis idèntics a les del personal docent.

En tot cas, el que resulta innegable que sense una negociació real i efectiva, les declaracions del conseller no són més que un brindis al sol davant el qual Intersindical Valenciana continuarà exigint fidelitat als compromisos acordats perquè per al sindicat Pacta sunt servanda. Per a la Conselleria d’Educació potser també, autem ad calendas graecas.