Educador@s: La tendresa insubmisa

Va ser el nostre benvolgut Pep Tur qui fa més d’una dècada va animar el personal educador a vertebrar una identitat col·lectiva i, a més, va impulsar i alimentar una mobilització que, en traduir l’enorme professionalitat, la intensa passió i la contundent tendresa d’aquestes treballadores i treballadors, s’ha convertit en una revolta permanent per l’educació del segle XXI

18 / 12 / 2017 | Intersindical personal educador mobilitzacions manifestació a valència jornada de vaga 20 de desembre de 2017


En record de Pep Tur i Vives, un home bo fill d’una terra lliure.

“Que la amnesia nunca nos bese en la boca. Que nunca nos bese…
Soñamos con la utopía y nos despertamos gritando”
Roberto Bolaño

En començar l’any vinent, 2018, hauríem de commemorar els quaranta anys de l’informe Warnock el qual, en optar pel radicalisme absolut de defensar que totes les persones tenen dret a l’educació, independentment de les seues capacitats, necessitats o dificultats, va sacsejar com un terratrèmol els ciments de l’educació especial. I de l’escola en el seu conjunt.
Així mateix, també hauran passat quaranta anys des que, recent tombada l’estaca, desenes d’estudiants, tot just en eixir de l’Escola de Magisteri, passàrem de la resistència al tardo-franquisme a la construcció d’una escola i un món al qual tot estava per fer i tot era possible. Eixe tsunami de renovació pedagògica, i vertebració democràtica, va enaiguar tots els racons de les nostres vides i tots els barris de la nostra ciutat fins a consolidar una xarxa de cooperatives que van ser la llavor del Patronat Municipal d’Escoles Infantils de València.
Tanmateix, les educadores i educadors de la Generalitat Valenciana, ara per ara, no tenim res a celebrar.
Per a fer una crònica honesta de la desfeta, cal assenyalar els comicis municipals de l’any 91 com la primera de les invasions bàrbares que varen anar assolant primer el cap i casal i després tot el país. El treball de demolició que la dreta regionalista va encomanar una empresària del sector educatiu ha continuat de manera imparable durant les dècades d’hegemonia popular.
Trista i dissortadament, l’administració del Botànic ha sublimat aquesta herència enverinada per a encastellar-la alts cims més alts de la misèria laboral, educativa i moral.
Durant aquests dos anys llargs de legislatura hem patit la multiplicació exponencials dels llocs de treball no permanents i a temps parcial. A més a més, s’ha insistit a la malversació recurrent dels recursos humans destinats a la inclusió educativa, reconvertint “de facto” el personal en un recurs generalista, i inespecífic dels centres, el qual, sense cap pudor, es presta d’amagat per a incrementar els beneficis de les empreses privades que gestionen els menjadors escolars i les activitats extraescolars.
Així mateix, hem hagut d’assistir al darrer intent de setge definitiu contra l’Educació Infantil com a etapa educativa. En desmembrar el cicle amb els programes experimentals d’aules de dos anys, s’ha atemptat directament contra una reivindicació històrica i irrenunciable per a cedir davant exigències conjunturals, econòmiques, o corporatives, però en cap cas pedagògiques.
Ja en el súmmum de l’alienació ontològica, aquesta administració progressista ha adoptat com a propi el postulat del Partit Popular de no negociar amb vaguistes i ha utilitzat la negociació com a instrument de tortura i extorsió. És per això que, com a càstig per haver-nos atrevit a lluitar pels nostres drets, tant la negociació com la Comissió de Mediació han estat suspeses, tot i que reiteradament a punt de reprendre la seua activitat, des de l’inici de curs.
Aquest seguit d’actuacions posen de relleu una concepció estratificada i piramidal de les relacions humanes i laborals contra la qual lluitarem amb totes les nostres forces i recursos. Tot just per això, immunes a l’extorsió, proper dimecres 20 de desembre Intersindical Valenciana torna a convocar a una nova jornada de vaga, perquè les educador@s, ni abans, ni ara, ni mai, no ens anem a rendir. Ni ens anem a deixar sotmetre.
En última instància, si aquesta colla de comercials de l’ensenyament, instal·lats en un corporativisme que embruta i traeix la memòria del magisteri, aconsegueix imposar eixe model involucionista que postulen, no ens quedarà altra que reivindicar Iván Illich i Everett Reimer, afirmar que l’escola ha mort, i militar per la desescolarització obligatòria.