Educadores: Tres voltes rebels

Tres setmanes han estat el temps necessari per a que les tres jornades de vaga convocades per Intersindical Valenciana, amb el recolzament de les Plataformes d’Educadores, hagen fet tornar les Conselleries d’Educació i d’Administració Pública a la mesa de negociació. I no es tracta de cap opinió interessada, ha estat la mateixa administració, en paraules del Director General de Centres i Personal Docent, qui ha manifestat expressament la voluntat, i la necessitat, d’acabar amb la situació de malestar del col·lectiu, el clima de conflicte que es viu als centres i les successives jornades de vaga.

01 / 07 / 2018 | Intersindical personal educador mesa sectorial jornada de treball condicions de treball acord de jornada i funcions


"A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
Maria-Mercè Marçal

La lluita també forma part del nostre projecte educatiu
Desprès d’haver esperat tot el curs escolar la convocatòria, perquè la que es va fer al mes de desembre no va ser per a negociar res sinó per a revisar quatre distribucions de jornada discrepants, ahir, 27 de juny, es van convocar tres meses tècniques, a intervals d’una hora aproximadament, per a negociar les propostes de pacte per al personal educador d’educació especial, educació infantil i fisioterapeuta de centres educatius.
Malauradament, la mateixa temporalització de la jornada negociadora deixava entreveure que hi havia ben poca intenció de negociar a fons, perquè no hi havia temps material, i que, potser perquè hi havia qüestions conegudes o acordades de bestreta al marge d’aquest fòrum, l’objectiu fonamental consistia a conèixer la disposició de les diferents organitzacions a signar les corresponents propostes de pacte.
Malgrat aquesta impressió inicial i la constatació que els ajornaments i resistències del tot injustificables han deixat al camí dues víctimes, esperem que recuperables, molt necessàries en qualsevol negociació, com ara la confiança i la presumpció de bona fe, el sindicat ha tornat a la negociació amb la intenció de treballar fins a l’últim minut per a aconseguir la millor proposta possible per a garantir els drets educatius de l’alumnat i les seues famílies, un objectiu no tan sols compatible, sinó ineludiblement vinculat a unes condicions laborals dignes del personal.
D’entrada, cal dir que en un intent, potser excessivament innocent, de recuperar les dues víctimes assenyalades al paràgraf anterior, Intersindical va plantejar com a prèvia la necessitat d’adjuntar al present pacte un acord per a recuperar el calendari de negociació incomplit per l’administració sobre qüestions laborals pendents, com ara la regulació de la segona ocupació, l’escletxa salarial vinculada a la feminització dels col·lectius, la prevenció de patologies específiques del lloc de treball, l’avaluació de la pandèmia derivada dels riscs psicosocials consegüents a la precarització continuada de les condicions laborals, o la promoció de la salut d’aquestes treballadores i treballadors.
A més, donat el caràcter d’urgència d’una situació absurda, com ara l'adscripció a un cos -C1- amb un requisit de titulació inferior al que es va haver d'acreditar per a accedir ,al lloc de treball, la qual cosa per a la nostra organització sindical constitueix el paradigma de l’explotació laboral, emplacem l’administració a acordar terminis, concrets i immediats, per a adequar la realitat laboral del personal educador a una classificació ajustada als nivells d’exigència i responsabilitat educativa i social que han d’assumir.
Per al sindicat, limitar-se a afirmar que s’estudiarà una solució, mitjançant la qual, si ens atenem a la literalitat del document, les primeres víctimes van a ser treballadores i treballadors, que han dedicat tota una vida laboral a educar infants i, a més, va a generar uns greuges del tot irreparables, no sols no és suficient, sinó que constitueix un front de conflicte que no abandonarem fins a aconseguir el que portem reivindicant durant mes d’una dècada de lluita: Dignitat professional
No anem a entrar al detall dels documents, als quals ja hem presentat les nostres al·legacions, i deixant de costat tots els dubtes que ens generen les dues comissions de vigilància proposades, tant pel caràcter excloent i condicionant de l'acció sindical consagrat a l'EBEP, com per la mutació de la COMIMED la qual, en haver assumit l'administració la vella consigna del Partit Popular de no negociar amb vaguistes, va esdevindre un simple instrument d'extorsió conductual.
No podem deixar d'assenyalar, però, com a principal tret d'identitat dels pactes proposats, certs prejudicis conceptuals que dibuixen fronteres argumentals del tot arcaïtzants els quals, malauradament, ancoren la norma a una concepció educativa pròpia del segle XIX que no pot donar resposta a les necessitats de la societat valenciana del segle XXI.
En eixa línia expositiva, tot el joc d'artifici literari emprat des de la mateixa denominació dels pactes, en la qual es dedica tants determinants a explicar les carències del personal, que en no afegir una especificació final seria del tot impossible saber a qui s'han d'aplicar. Perquè en referir-se a "personal no docent d'atenció directa professional d'alumnat en centres escolars públics no universitaris", es podria aplicar perfectament al personal subaltern, o auxiliar de gestió. I tot això per a evitar explicitar que eixa atenció directa i professional és essencialment EDUCATIVA.
Tot i no tindre més transcendència, tradueix una concepció umbilical de la creació en la qual la docència és el melic de l'univers. Per sort, el reaccionarisme conceptual que ha palesat l'administració educativa en tot aquest procés, no és en absolut compartit per la majoria de les treballadores i treballadors de l'ensenyament i, com a mostra fefaent, passat 25 de juny la Junta de Personal Docent de València, amb els vots favorables d'STEPV i les abstencions de CCOO i UGT, va aprovar una moció de recolzament de la vaga i les reivindicacions del personal educador.
És tot just aquesta concepció classista del sistema educatiu, la raó fonamental per la qual l'administració educativa ha emparat i alimentat durant anys una objecció de consciencia militant contra les instruccions aprovades per la Mesa Sectorial de Funció Pública a 31 de juliol de 2014.
La línia roja infranquejable d'aquesta insubmissió normativa institucionalment validada ha estat la jornada no presencial regulada en eixes instruccions. Tot i que l'únic argument d'aquesta bel·ligerància, com s'ha manifestat expressament en més d'una ocasió, és la “no docència” del personal, l'eliminació de la jornada no presencial, llevat dels períodes no lectius del calendari escolar, ha estat un objectiu irrenunciable de la Conselleria d'Educació.
No deixa de ser una trista paradoxa haver hagut d'esperar l'arribada d'un mestre al capdavant de l'administració educativa per a veure flamejar una bandera corporativista amb la qual, en un exercici pervers d'amnèsia, es renega i traeix l'herencia d'un país que no fa tants anys va ser una república de mestres.
Tot i això, no podem ni volem amagar que, el setge forjat per la valentia del personal, les sentències judicials, la Sindicatura de Greuges, les associacions de mares i pares i, fins i tot, les Corts Valencianes, ens condueixen a un pacte que incorpora millores en les condicions de treball les quals, de cap manera podem considerar cessions de l'administració. Són conquestes de les treballadores i treballadors.

Educar des de l'estima, una bestreta de l'utopia
I per això, Intersindical Valenciana torna a convocar les educadores, educadors i fisioterapeutes a les assemblees que es celebraran avui, 2 de juliol, per a decidir sobre el recolzament, o no, de la proposta de pacte.
Però també, com una trobada necessària, i joiosa, en la qual, desprès de les tres darreres vagues i tres quinquennis de lluita, aquest col·lectiu tres voltes rebel ha de tornar a marcar els objectius i l'estratègia per a conquerir unes condicions de treball dignes i, a més a més, continuar edificant l'escola inclusiva que el nostre alumnat, les seues famílies, i la societat valenciana, es mereixen.